La malaltia

Sempre he volgut escriure un llibre. I sempre m’ho han dit, des que era menut, que havia nascut a l’època equivocada. Ara ningú ja no llig ni escriu. No n’hi ha temps. En qualsevol cas, tot i les limitacions del nostre món, ho vull intentar. És precisament d’aquest món que vos vull parlar; d’això i de la vegada en què em vaig atrevir a pujar a la muntanya i a parlar amb el déu per a provar d’entendre-ho. Seré breu, ho jure. Sé que el temps és valuós, i no gosaria de fer-vos-ho perdre.

Jo vivia a un poble de la vella marjal, no massa lluny de la ciutat. La meua àvia em contava històries de com hi era la vida abans, del món on ella havia nascut abans de les tempestes i la malaltia: Les matinades blaves de rosada i roges de sol a l’hivern, els turons verds i vibrants de la primavera, tacats ací i allà per pomers en flor, l’amanyac de les xitxarres a l’estiu i el blau profund del cel de la tardor. La gent experimentava l’any sencer i es podien gitar un dia amb la certesa de poder-ne viure el següent. Tenien relacions profundes i extenses, reflexions, creaven art, cuidaven de la terra... El temps era abundant llavors, i el món ple de vida i esdeveniments.

Pel que fa a mi, malauradament vaig nàixer a una època diferent. Recorde la meua infantesa entre les tempestes de color i les tempestes grises que les succeïen. El cel cobert de blanc, la pols cobrint l’erm que ara volta el poble, i les pèrdues de consciència. Vivint a espentes. Estius n’he viscut dos, amics no n’he tingut cap. Igual que els horts i els camps. Sense constància no pots nodrir la terra, ni tampoc una amistat. Ningú no sabia per què això passava, només que d’unes dècades ençà la gent va començar a viure la major part del temps en un estat de trànsit. Al principi un dia de cada setmana no s’alçaven del llit. La gent pensava que era qüestió de cansament. «Estan sent anys durs al camp, males collites i poca pluja». «Aqueixa pols blanca que asseca la marjal, que ha començat a dur el vent i ningú no sap d’on ve». Però a poc a poc es va anar estenent. Dos dies a la setmana. Una setmana al mes. Un mes a l’any. En diem la malaltia.

La malaltia funciona a intervals aleatoris. Pots estar despert només quinze minuts, tancar els ulls i que quan et torne la consciència hagen passat tres mesos. La gent va deixar de coincidir. Les tasques que donaven suport al poble i a la comunitat, els projectes a llarg termini... tot allò que no comportara un resultat immediat es va tornar gairebé impossible de dur a terme. Com cadascú emprava els seus es va tornar el centre de la vida, més que mai. El temps va perdre la seua il·lusió d'eternitat. El nostre déu ens havia abandonat. En aqueix món vaig créixer jo.

Tenia seixanta anys, quinze viscuts, quan empès per les preguntes de tota una vida i per una curiosa certesa, indubtablement present i no obstant incomprensible i inabastable, vaig eixir a buscar un per què. Amb la insolència pròpia de l’adolescència el meu pla era ben senzill: anar a la muntanya més alta del món conegut, a les portes del déu mateix, i exigir-li una explicació.

El meu camí em va dur primer a la ciutat. Un altre erm, però de diferent mena. Els edificis s’amuntegaven sense cap ordre, entre fem i runes. La majoria d’ells es trobaven en un estat d’abandonament tal que hi era riscós entrar, molts altres a mig construir; només una xicoteta proporció es trobaven en un estat d’habitabilitat adequat per a guarir-se de les tempestes i la pols. Però a la ciutat la gent no se’n guaria com ho fèiem nosaltres. S’havien adaptat a la vida deixant-se portar per les tempestes de color, per la seua intensitat i el poder i l’energia que destil·laven. Vivien a la mercè de l’oratge maleït, emprant la seua breu existència per a fugir dins el confort d’una pulsió que els buidava. Tothom estava en trànsit; era igual que estigueren desperts o adormits.

Hi vaig romandre més temps del que pensava. El marcat contrast entre com interpretava jo el món i com s’interpretava ací m’atreia. El volia entendre. No tenien present el déu; des de ben antic que sabíem de la seua presència, i ara se n’oblidaven. L’entitat que ens proporciona l’energia per a viure, que ens nodreix i protegeix; ens envolta i ens dóna l’espai per a ser i al seu torn existeix gràcies a nosaltres, en simbiosi. Ben és cert que l’energia s’havia tornat en caos; com si ens haguera traït, però tanmateix per a mi era inconcebible deixar-ho a banda: era una presència molt feble, però era, i jo el podia sentir, volguera o no. Era com sempre s’havia fet, com m’havien ensenyat a casa. Ací ningú no ensenyava aqueixes coses ja. «Per a què?»; «Per a què respirar?», contestava jo.

Al final vaig marxar de la ciutat. Devia continuar el meu viatge, i prompte em vaig trobar a les muntanyes. Com més ascendia més violent es tornava l’oratge, i el color gris del cel es dissolia en formes i colors que canviaven i es movien. L’aire estava cada vegada més carregat d’una energia fosca que senties com t’empoderava i alhora t’enverinava. Mentre que la presència del déu s’anava fent cada vegada més forta, les restes del que en un altre temps havia estat un dens bosc minvaven deixant al descobert la pedra nua. Vaig arribar al cim. Allí els colors del cel cobraren una forma que no he estat mai capaç d’interpretar. Semblava una finestra a un altre món. Hi havia un rectangle vertical, molt lluminós on imatges i caràcters desconeguts se succeïen i unes mans el tocaven. Aqueixa imatge era la que l’ocupava la major part del temps, però n’hi havia d’altres. Es veien menjars, objectes sense propòsit, se sentien sorolls repetitius, calor de cossos estranys. El desfilar d’aquests esdeveniments se sincronitzava amb les tempestes que es propagaven muntanya avall. Cap al meu món.

No sé per què, però vaig cridar. Li vaig cridar al déu que parara, que per favor parara. El rectangle de llum es va tornar negre i va romandre al cel un segon. Després es va veure un horitzó i un altre cel. I el color verd. I el cel es va tornar negre i una onada de pau com una exhalació em va colpejar i tot es va tornar negre. Allí vaig sentir el deu, i tots dos, com si fórem un, hi vàrem romandre uns segons.

No recorde bé que va passar després. El món tampoc no ha canviat massa, però la setmana següent va ser la primera en molt de temps que no hi hagué cap tempesta.