Entre el silenci la claror ja amaga les estreles.
Lluny borden uns gossos, s'acomiaden de la nit.
Es lleven els insectes, els ocells obren les ales
i de sobte el món desperta i l'aire es torna un brunzit.
Una roja escletxa trenca el mar, i el sol hi treu el nas.
Prop es sacsegen unes botges, tornen les raboses;
esperits curiosos i gràcils, lleuger son pas.
Resta el puig, tornen ses missatgeres silencioses.
Resta amb la serena presència de les muntanyes,
aqueixa que atorga el temps, els núvols que han vist passar.
Ça eren quan hi arribares i ça seran quan te'n vages.
I és que davant els nostres ulls hem sabut amagar
un món ple d'antiga saviesa, digna de mites,
perduda només perquè ningú no la vol cercar.
Tardor de 2020.