Encara és estiu, però el vent ja bufa i a poc a poc s'emporta els dies llargs i els estels fugaços de les nits. A sota seua i amb subtilesa el món comença a preparar-se per al fred que ha de vindre; que ha de dur el vent; que durà després de la pluja, i dels núvols i del blau del cel; que durà després de la mort. Perquè ja som a les portes de la seua estació.
Sempre, quan bufa el vent, vénen els núvols. Els primers a vindre són els ràpids i xicotets, com esquinçalls de cotó que no arriben a tapar el sol però sí que transformen la seua llum; com si l'aire fos aigua i hi deixaren caure unes gotetes de llet. I al bell mig del llac tèrbol, fent-los servir de barret, s'alça el Gegant de Pedra. El vent pot semblar temible: és lliure, incontrolable, i porta canvis; però el Gegant ja no el tem, puix que any rere any, ha estat el vent qui li ha esculpit, el seu mestre.
Mentre els núvols creuen el cel amb prestesa, les seues panxes dibuixen a terra un trencadís secret de llum i ombres, líquid i efímer, que seguint sos pares en el seu viatge, ens travessa sense que ens n'adonem. Quan ets a dins, immers en ell, és molt difícil admirar la seua bellesa i el fluir de les seues formes; però si te n'allunyes, si puges cap amunt, cap a les muntanyes, i mires, s'obrirà davant teu amb la seua silenciosa dansa.
Com la vida, el vent no sempre porta núvols que enterbolisquen el cel, sinó que a vegades ens regala un aire net, pur, i fresc, que en respirar profund sembla com si te netejara l'ànima; un aire que envolta lleuger el món i l'encoratja a mostrar-se com realment és; un aire que per un dia te permet veure'l a través dels ulls d'un esparver.
Però el millor regal del vent és mirar cap amunt, cap al cel, i veure aqueix blau, un blau perfecte, viu, que talla i te desborda i sembla com si te travessés; un blau tan blau que no pareix real; un blau on et pots perdre durant hores, i que te semblen minuts. El millor regal del vent és permetre'ns admirar, per uns dies, el tresor més secret del firmament. I és sota aquest cel meravellós que aguaita el fumeral, conscient que prompte el blau s'anirà esvaint, i de nou, com tants altres anys, haurà de tornar a la seua feina.
L'estiu ha passat, amoixant els camps i les pastures amb la mà del rei Mides. Ara és el vent qui els engrunsa, mentre vénen les pluges que prompte, com les aigües del riu Pactol, tornaran a descobrir el verd que jau amagat sota l'or.
El vent també gronxa les fulles, velles i cansades. Han viscut molt d'ençà que nasqueren a l'abril, i ara s'afanyen a arreplegar els darrers rajos de sol de l'estiu. Aviat el seu verd s'anirà apagant i cauran a terra per a alimentar a insectes, bolets i al seu mateix arbre. Potser així hi renaixeran alguna futura primavera.
Mentre als arbres les fulles s'apaguen lentament, a sota seua algunes herbes i plantes baixes s'apropen al seu clímax. Als jardins ja llueixen les darreres flors de l'estiu, un dolç llevant per als insectes, al capvespre de la seua vida, que se n'aniran amb el record del seu gust.
Vora els camins i entre les herbes del sotabosc també trauen el nas els safrans bords, com donyets entremaliats, que entapissant el terra i esguitant l'herba amb taquetes de color, no deixen lloc per a les estovalles. Els berenars al camp hauran d'esperar ja a l'any que ve.
Protegida del vent dins la seua séquia, i aliena al rebombori dels núvols i el blau i les fulles i el safrà, la granota gaudeix dels darrers rajos de sol de la vesprada, una vesprada que ja no triga tant a arribar com abans.
El sol a l'estiu és el rei del cel, imponent i poderós, la seua calor és la força dominant de l'oratge que cap vent ni pluja ni fred poden fer trontollar. Però l'estiu se'n va, i a poc a poc, qui abans era senyor es va afeblint, amb una calma benevolent. Perquè fins i tot els déus més poderosos necessiten temps per a descansar. Ara és l'hora del vent, que hi portarà la pluja, i després, quan el sol siga a un profund somni, hi arribarà la neu. Baix a la terra, quan el vent comença a fer-se lloc, vol dir que com al cansat rei, també ens arriben els dies de cercar sopluig i dormir arropits.
Les aus ja comencen el seu viatge cap al sud, empaitant la calor que fuig. Un viatge màgic, que creua continents per damunt de les nostres llums, les nostres carreteres, les nostres fàbriques, per damunt de les nostres vides frenètiques i la nostra ceguesa cap al món que ens envolta; un viatge mil·lenari que, aliè al nostre rebombori, continua al ritme de les estacions. Però és llarg i cansat, i aquesta solitària cigonya ha decidit romandre uns dies al Prat per a recuperar forces abans de reprendre el seu camí, en direcció a terres llunyanes.
La llum també avisa dels canvis que han de vindre. Les ombres s'allarguen i el sol s'aposta amb una mica més de prestesa cada dia. Hi havia una llum blanca, la llum de l'estiu, inquieta, neta i viva, la que nasqué de la llum blaveta de la primavera, la que ho omplia tot d'energia i semblava infinita, que no tenia color però feia a la resta de colors més exuberants que no mai; aqueixa llum, sense que ens n'adonàrem, ja no hi és. A poc a poc ha anat creixent, madurant, i ara és una llum més pausada, més tranquil·la, amb matisos groguencs i taronges, matisos d'espelma dels que conviden a passar les vesprades fredes llegint vora la llar.
El vent ja bufa, i el parotet, tranquil, gaudeix dels seus darrers dies deixant-se engrunsar per l'oreig i contemplant la vesprada, abans de tornar a la terra que el va veure nàixer. El vent ja bufa, i prompte hi portara la tardor, amb la seua boira apegalosa que alenteix el rellotge, amb les seues vesprades fosques i les seues nits fredes, que conviden a la reflexió, amb la seua pluja, que a poc a poc apaga vides i rega el terra perquè hi brollen de nou a la primavera. La tardor és una època màgica i espiritual, com la mort que l'acompanya, és una darrera i tranquil·la aventura. Perquè pot semblar una època obscura i esveradora, perquè podem témer la seua arribada, però és una època dolça i tendra, on les fulles s'assequen perquè d'altres puguen experimentar la verdor; és allò que dóna sentit a la vida, i que ens recorda la seua vàlua. Perquè vivim a un món frenètic, capficats a baralles que ens han estat imposades, enverinats d'egoisme per a aconseguir allò que ens han dit que hem d'aconseguir, defugint el present mentre cerquem al futur algun sòlid miratge on aferrar-nos. Però no n'hi ha cap, perquè res és per a sempre, perquè el vent bufa i s'endú coses, bufa i hi porta d'altres, bufa i les fa canviar, perquè el vent és natura i la natura és viva.
Darreries d'estiu de 2020.