L'ésser humà, la natura i el futur
Els éssers humans, sobretot a les societats urbanes occidentals, ja no ens veiem com a part de la natura. Amagats a castells de ciment, darrere la nostra tecnologia, aviciats a la immediatesa que ens proporcionen les xarxes de producció i distribució globals de mercaderies i entreteniment, sembla com si ens haguéssem oblidat de qui som, i d'on venim. I tot açò, la lenta dissolució de les formes de vida tradicionals davant aquesta nova manera de viure i pensar, ha estat fomentada d'ençà que va començar la revolució industrial, quan es va afermar el sistema capitalista on som ara. Un sistema que no tracta la natura com a igual, no la respecta, i no l'entén; un sistema que la veu com un negoci i un enemic alhora; un sistema que pensa, borratxo de cobdícia i petroli, que l'ha dominada. Aquest, encara que pagant un preu molt alt, ens ha proporcionat un coneixement científic i tecnològic sense precedents, que ens ha fet capaços de tindre un poder transformador i controlador sobre els nostres voltants només a l'abast d'unes poques espècies a la història de la Terra. Així, ara ens veiem un esglaó per damunt dels processos naturals que afecten la resta d'éssers vius. Una cosa és la natura i una altra diferent som nosaltres, i ara, després de segles d'espoli, resulta que hem de protegir-la i hem de conservar-la. Hem de separar els llocs emmetzinats i quasi buits de vida on som i produïm les nostres mercaderies, dels llocs on és la natura, on nosaltres podem visitar-la com si ens n'anàssem al museu. Perquè som dues coses diferents, i pel que sembla, no gaire compatibles.
Aquesta mentalitat, cada vegada més estesa, obvia que malgrat la tecnologia sí que som part de la natura, i de tots els seus cicles. La nit i el dia, les estacions, la vida, i la mort. Això és reflectit a nombroses tradicions arreu del món, a totes les cultures, que des de ben antic, amb festes i refranys hi celebren i remembren moments clau. Solsticis i equinoccis, les fites del contínuum estacional també lligades al cicle de la vida que marquen el compàs amb què dansen els éssers vius. Des de la calma i el repòs a l'hivern, que obre el camí al brollador de la primavera per a culminar a l'estiu, que se belluga i borbolleja només per a apagar-se a poc a poc sota la pluja de la tardor, quan arriba de nou la mort, l'avantsala del descans necessari per a començar de nou el cicle l'any següent. Un compàs que no només integrem culturalment, sinó que el nostre cos també pateix canvis metabòlics seguint la seua cadència, de la mateixa manera que ho fa amb el dia i la nit, amb els que sincronitzem els nostres ritmes interns. Formem part dels ecosistemes, d'una xarxa interconnectada d'éssers on la mort d'uns és la vida d'altres, on l'existència d'uns permet l'existència d'altres; xarxes en canvi constant que evolucionen juntament amb els individus que les componen, adaptant-se contínuament a eixes alteracions. I llavors, tot i la nostra manera de viure actual, tot i la nostra tecnologia, encara juguem sota les mateixes regles que hem jugat sempre. Seguim depenent de la mort d'altres éssers vius per a viure nosaltres, i a la nostra mort hi ha qui treu profit. Baldament modifiquem els nostres voltants de manera agressiva, tot i perdent diversitat, l'ecosistema s'hi adapta, i nous estadants hi troben la seua llar a la nostra romanalla, de la mateixa manera que casa nostra no hi seria si no existiren els éssers que ens proporcionen el menjar, l'aire, la pluja, ens protegeixen de les malalties i moltes més coses, incontables, de les que no ens adonem. I eixos éssers que ens mantenen al seu torn depenen d'altres, i així podem seguir la xarxa fins que ens trobem, de nou, amb qui viu de les nostres deixalles. Perquè gairebé tot a la terra se regeix per aquest intrincat conjunt de relacions i dependències, fins i tot el clima en depèn, clima que ara nosaltres estem canviant; i som capaços de fer-ho pel poder que tenim, que tanmateix no ens diferencia d'altres espècies que ja ho varen fer. Perquè al capdavall, el nostre comportament com a societat, vist des de lluny no és gens especial. La nostra motivació: reproduir-nos, estendre'ns, créixer, anar a l'espai exterior per a fer-hi colònies, per a obtindre recursos, per a ser-ne més, i més, i més. La mateixa motivació d'una plaga de saltamartins que s'estén fins que s'ho ha menjat tot, la mateixa motivació dels cianobacteris que una vegada varen omplir l'atmosfera d'oxigen canviant per a sempre la història d'aquest planeta.
Llavors, podem seguir amb la nostra societat actual, que altiva i ignorant de la seua pertinença a la natura ens portarà a una destinació molt natural, i no gaire diferent de la que han seguit nombroses espècies que per sobrecreixement i esgotament de recursos han trencat l'equilibri a la biosfera; o podem reconèixer aqueix fet i emprar la nostra intel·ligència per a canviar-la, per a tornar-la vertaderament sostenible i retrobar-nos amb les nostres arrels; unes arrels que afortunadament encara no hem perdut del tot, que encara romanen a molts pobles, on maneres de viure més tradicionals i més properes a la natura han sobreviscut a les sacsades del segle XX, passant de generació a generació com a herència que són. Al llarg dels segles el territori ha evolucionat amb nosaltres, i han estat aquestes maneres les que han contribuït i encara contribueixen als paisatges dels quals gaudim ara, hereus del temps i l'oratge, però també de qui hi ha viscut. Ací tenim els bancals que adornen les nostres muntanyes, com escales per a gegants, farcits d'oliveres, ametlers, cirerers i altres fruiters que fan d'aixopluc als ocells i els serveixen d'aliment; els horts que proporcionen menjar tendre a erugues i caragols davant l'aspre bosc mediterrani i conreen una terra tova i nutritiva per a moltes espècies de plantes anuals, que al seu torn són un paradís per als insectes; la ramaderia extensiva, peça clau per al manteniment de pastures, un nínxol de què depenen o se beneficien una gran varietat d'espècies, des de gramínies fins al majestuós duc. Aquesta darrera concretament té una relació molt antiga amb els boscos mediterranis, havent coevolucionat, i ara hi existeixen moltes espècies vegetals, plantes baixes, que depenen del pasturatge per a evitar que la seua competència, més alta, les ofegue. També l'apicultura, que afavoreix la pol·linització i té cura de les abelles en un temps com ara, on es veuen amenaçades per la maquinària industrial; i moltes altres xicotetes activitats que nuguen a les persones del territori amb la resta d'espècies que hi habiten.
Això contrasta amb la manera actual de fer les coses, dedicant hectàrees farcides d'herbicides i pesticides per a cultivar una única espècie, modificada genèticament per a resistir els verins que hi ha a la terra on creix; la ramaderia, que condemna a milions d'animals a una existència miserable confinada a espais on gairebé no poden moure's, sense veure la llum del sol, només per a morir entre sofriments i acabar embolicats en plàstic als prestatges d'un supermercat, on s'amaga el dolor al darrere de la seua carn per a no espantar el comprador. Hem creat un sistema contradictori que fantasieja amb la immortalitat, on la mort pròpia ha esdevingut un tabú, però que depèn de milions d'altres vides, curtes i truncades per a maximitzar la producció, a qui se nega una existència digna i pau al moment del seu òbit; que no dubta a assolar ecosistemes i comunitats per a obtindre'n benefici. És un sistema que ni respecta la mort, ni respecta la vida, i que alhora també és molt dependent d'un gran nombre de recursos limitats, especialment els combustibles fòssils, per als quals no hi ha reemplaçament. Tot el nostre món és construït sobre l'abundància d'energia que ens proporcionen, malgrat que moltes vegades siga difícil adonar-se'n. Hui dia comencem a ser conscients de l'efecte que tenen les nostres accions sobre el medi ambient, i se'ns ompli la boca parlant de conceptes com sostenibilitat, energies netes i canvi climàtic però mai no se parla d'eixir del sistema actual. I és ací on és el parany. És molt complex, si no impossible, convertir un sistema fonamentat en la idea de creixement il·limitat a quelcom sostenible sense alterar-ho de manera considerable; i hem de fer-ho perquè un sistema amb una demanda creixent de recursos minvants no pot sobreviure indefinidament. Per això és important conservar i aprendre de les maneres tradicionals de relacionar-nos amb la natura, perquè són formes de vida respectuoses i que no necessiten cap aportació addicional d'energia, com si que ho fan les seues contraparts industrials. Ací tenim una de les claus per a una futura societat vertaderament sostenible.
Llavors, cal que estimem els pobles, que estimem la nostra cultura i la nostra terra, com a missatges dels nostres avantpassats que ens poden ajudar a construir un futur nou, més xicotet, però millor per a tothom, demostrant, ara sí, que la nostra intel·ligència potser sí que ens fa una mica diferents i ens permet evitar la destinació que tenen reservada les espècies que trenquen l'equilibri. O qui sap si no podem evitar-ho, i així com els cianobacteris varen canviar per a sempre l'atmosfera terrestre, sense capacitat d'elecció per la seua banda, nosaltres farem un nou canvi a la Terra, encara que siga el nostre sacrifici.
Siga com siga i passe el que passe, el que no canvia i mai no canviarà, és que som, i serem, natura.